-Tot caminant, cansats,s’aturen a l’ombra d’un castanyer.

Sobtadament, els cau una castanya just al davant. La Cuqueta, afamada, l’agafa i intenta pelar-la, llavors, la Picarona, s’adona que la castanya canvia de color: blau, verd, vermell, taronja, lila...

- Apa! Oh! Canvia de color!

- Què deu ser? - Diu la Cuqueta

- Sembla l’Arc de Sant Martí! - Diu la Picarona.

- És molt estrany! - Diu la Pini.

- I , finalment - diu en Cosmín- què significa? Desem-la amb molta cura.

- I així, continuen el seu camí.

 

Tot caminant de nou, es troben en una cruïlla de camins, intenten continuar i s’obre la terra i...AAAAAAAAAAAAAAAAAAhhh!!! Cauen dins d’un pou, a sobre d’una roca que gira. Quan s’atura la roca, queden estabornits i uuuuuh!!!, mig marejats:

- Mira! - Diu en Cosmin

- Quins colors! - Diu la Pini.

Llavors la Cuqueta agafa la castanya i en surt un raig de llum que senyala un tram de paret:

- Mireu! - Exclama la Picarona

- Què estrany! -Comenta la Cuqueta.

Llavors la Pini, amb el seu vol elegant i delicat de papallona, toca la roca i, de sobte, es dibuixa, meravellosament, una porta de molts colors, tants com la castanya.

- Fixeu-vos, els mateixos colors que la castanya!

Amb sorpresa, la Cuqueta afegeix: guaita què hi ha!

- És com un timbre - diu la Pini. Premem? Sí, es diuen.

Premen. Tornen a prémer. Tornen i ...No respon ningú i ningú no obre la porta...

Llavors la Cuqueta nota unes pessigolles a la mà, la castanya que hi portava s’havia fet engrunes i, tot mirant les engrunes de colors especials, apareix una lluentor, com un raig de llum de colors que projecta sobre la paret un dibuix que té forma de clau. El Cosmín corre volant, acarona amb les plomes de les seves ales la paret, tot passant per dintre de l’ especial raig de llum, i es retira i s’obre deixant-los pas.

 

La Pin exclama:

- Oh! I la porta, doncs?

- És un miratge, potser algú volia que perdéssim el temps - aclareix en Cosmín.

- Correm! Sortim depressa! Hi ha una escala en forma de caracol - exclamen esverats.

- Oh! No! No timdrem temps, jo vaig molt lenta - diu la Cuqueta.

De sobte, però..., sorprenentment, sense saber com, els esgraons es van moure tots formant la superficie lliscosa d’un fabulós tobogan

- Ens deixem anar? - Diu la Pini.

- No tenim altra sortida! -Respon la Picarona.

- Tinc por del que em trobaré al final d’aquesta caiguda!- Afegeix la Cuqueta.

- No et peocupis Cuqueta que jo, bé, tots hem vingut per ajudar-te. Som-hi! Endavant! AAAAAAAAAAh!!! Xafssss!

I, és que, al final del tobogan hi havia les aigües fredes d’aquell llac misteriós que tots esperaven trobar. Quan surten a l’aire, admirats, van contemplar la gran Muntanya Blanca, de la que els havien parlat, on es trobava el llac de les aigües fredes, el poder de les quals farien tornar verda la closca de la Cuqueta.

- Que freda que és aquesta aigua! - Diu la Pini.

- I tannnnttttt! - Afegeix tothom tremolant.

- Cuqueta! Cuqueta! La teva closca! Mira la teva closca! - Crida embogit el Cosmín. Quin VERD!!! A duo, tot refilant com una cadernera.

La closca de la Cuqueta, després d’enfonsar-se en les aigües fredes d’aquest llac misteriós s’havia tornat d’un verd d’allò més bonic, que ningú no havia vist mai. Tots saltaven d’alegria, contents i feliços de veure la Cuqueta.

 

Vols un altre final?
Prem la fletxa i tria.